L'aficionat

1899 va acabar afònic. De fet, a mig partit ja tenia molt poca veu i s’havia de comunicar amb la resta de l’afició mitjançant llenguatge no verbal, és a dir, amb les mans, com si fos sordmut. Tant li feia perquè, fet i fet, per molt que cridés, ningú el sentia del soroll que hi havia. Potser hauria d’haver portat un megàfon o millor encara, un grup d’amics. Però no. Estava sol enmig de la marea blaugrana que omplia un dels córners del Parc dels Prínceps.

Encara no sé per què 1899 s’havia gastat aquells diners i perdut un parell de dies de feina –en cas que treballés- per anar a París. Potser no tenia res millor a fer, potser volia veure la Torre Eiffel, el Louvre o potser li venia de gust menjar crêpes. El cert és que havia arribat amb el partit a punt de començar i només entrar per un dels vomitoris de la graderia, va començar a assenyalar a uns i altres com si els conegués de tota la vida tot cantant amb ells. Semblava un habitual dels desplaçaments, algú que coneix de què va això de viatjar amb el Barça, algú respectat entre els aficionats. “Jo amb tu no canto que ets un passerell”, li va engegar un dels veterans que anava mig trompa. El somriure se li va esborrar de la cara, va fer mitja volta i va anar a buscar el seu seient un parell de files més endavant. Allí es va quedar, assegut, amb la jaqueta posada tot i els 28 graus que marcava el termòmetre en una inhabitual calorosa nit de primavera de la ciutat de la llum.

Per uns minuts es va estar quiet, conscient de la humiliació que havia patit, però a mesura que l’ambient pujava de to per la imminència de l’inici del matx, no se’n va poder estar i va tornar a ser víctima dels cants de sirena de l’afició del Barça. Des d’aquell moment va ser imparable. D'esquena al camp, 1899 es va esgolar tot volent dirigir la graderia blaugrana. Com si fos un director d’orquestra, aixecant les mans, indicant quan havien de cantar, quan no i quin càntic començar. El Barça va guanyar 1-3 i 1899 no va veure ni un gol. Els va celebrar, això sí, com si fossin els últims de la seva vida, abraçant tothom, cridant i cantant encara amb més força. Ell forma part d’aquell grup de gent que va als espectacles per l’ambient, no per l’esdeveniment en sí. Com els ciutadans romans que aprofitaven les lluites de gladiadors de l’amfiteatre per flirtejar amb les dones o com les parelles que anaven – i van- al cinema a fer manetes. “Què tal la pel·lícula? Doncs no he vist res”, et responien els amics en l’adolescència amb un somriure maliciós quan havien anat amb una noia al cine.

“Què tal a París? De puta mare”. Encara sort que a ningú se li va acudir preguntar-li pel partit.

El mascle reproductor

Hi havia un bust de Franco presidint la prestatgeria. Podria haver estat un d’ell perquè, fet i fet, Miguel Zapata i Franco coixejaven del mateix: eren uns feixistes de collons.

El restaurant, situat al centre de la capital d’El Salvador, no oferia cap mena de dubte sobre l’estil culinari de l’establiment: Andalucía y Olé. Dins, res de sevillanes, bous, toreros o castanyoles, sinó alguna bandera espanyola, amb l’àliga, com no, i un bonic i car mobiliari. Miguel Zapata ja havia sobrepassat la setantena d’anys i en feia gairebé 30 que voltava per Amèrica. Originari de Múrcia, un bon dia va decidir anar a buscar tabac i de ben segur que en va trobar perquè es passava el dia amb una cigarreta a la boca, això sí, es veu que l’estanc estava molt lluny perquè va anar a parar a l’altra banda de l’Atlàntic. Sense cap tipus de recança, Zapata va abandonar dona i dos fills i va decidir fer les amèriques en el sentit literal. “Dels fills, l’únic que et queden són les factures que els hi has de pagar. Ara no en tindria pas”, deïa convençut. Una mica massa tard perquè n’havia portat al món 6 fruit de 5 matrimonis. “Això  és com quan t’enamores d’un Maseratti, un any després ja n’estàs tip. Amb les dones passa igual”, explicava.

Els primers afers sentimentals de Zapata van ser a Mèxic, primer lloc on va aterrar procedent de l’Espanya del 1973. L’avió no el portava ell, tot i que era pilot de l’exèrcit espanyol en aquells moments, però això i la seva planta (més d’un metre i noranta centímetres) li van facilitar la feina a l’hora de col·leccionar amants i mals de cap. “Primer volia anar als Estats Units però quan hi vaig ser, anys després, em vaig adonar que sempre hi hauria un fill de puta negre per sobre meu, i això sí que no”, afirmava. D’aquesta manera va anar recorrent centreamèrica fins arribar a l’Equador on va tenir el seu primer restaurant. “No en tenia ni idea, però em va agradar i ja ho veus, aquí estic”, deia rient. I no es podia queixar, entre la seva clientela hi havien ministres del govern salvadoreny, potentats dels mitjans de comunicació i empresaris. Zapata, un ciutadà exemplar, “mai he votat ni he fet una sola declaració de la renda”, li agradava parlar, sobretot, de les relacions entre homes i dones. “Sabeu?” ens deia al meu amic i a mi mentre continuava fumant assegut en una butaca al pati del seu restaurant, “les dones sempre busquen el mascle reproductor. Elles trien aquell exemplar que pot millorar la raça i vosaltres, dos europeus blancs, sou uns mascles reproductors en potència per a elles”, sentenciava. El que no sabia Miguel Zapata és que nosaltres érem de Tarragona i poc després es publicaria un informe en què s’assegurava que l’esperma dels tarragonins era el pitjor de tota Espanya i això ens descartaria per ser els candidats perfectes per perpetuar la raça que fos a centreamèrica o arreu del món. Un fet però, que no ens impediria continuar provant-ho, això sí, amb les proteccions que fessin falta. “Feu el que feu, porteu condons”. M’havia llegit el pensament.

La meva ciutat

La meva ciutat es troba de festa major. Tot just quan acaben les altres i l’estiu es va convertint en un  record, comença. És el moment en què els nens tornen a l’escola i molta gent ja ha exhaurit les vacances. Com en un últim intent de no submergir-se en la rutina de cop.

La meva ciutat és aquella on un pasdoble, un estil musical més propi de la gent gran, s’ha convertit en un himne pels adolescents que el taral·laregen fins quedar-se afònics mentre un lleó, un àliga i un monstre mitològic ballen entre la multitud. La meva ciutat és aquella que li va arrabassar la capital castellera a Valls i on fins i tot els pilars caminen i que és capaç de vendre un tros del seu port a un xeic àrab perquè aquest el destini com a moll particular del seu espectacular i indecent iot de luxe. La meva ciutat és aquella que va incitar un trasvassament d’aigua des de l’Ebre però que, en canvi, ha instaurat una revetlla on es llencen milers de litres només per passar-s’ho bé. La meva ciutat és aquella on el vermut és sinònim de música electrònica, sol i suor,  aquella que es pot travessar de punta a punta sense posar un sol peu a terra, simplement desplaçant-se per sobre del mobiliari de les terrasses dels bars. La meva ciutat és aquella on seria més fàcil evitar un bombardeig de la Lutwaffe que el d’una bandada de coloms i on les palmeres no pateixen alopècia sinó que tenen un inquilí que és un barrut mentre els escarabats, amos del subsól, ja han fet diversos intents per conquerir el món obert. La meva ciutat és aquella on les tortugues han decidit tornar a pondre ous a les seves platges, aquella on s’organitza el comiat de soltera d’una mona i on tenim la primera acadèmia de sirenes del món.

La meva ciutat és aquella on menjar-se l’espina d’un peix es considera una delícia i on una salsa única, emblema d’un plat mariner, s’ha popularitzat mundialment per assaonar un vegetal de terra endins. La meva ciutat pretén ser intel·ligent però és incapaç de fer funcionar un pàrquing, la que vol ser energèticament sostenible però que construeix un jardí vertical que no deixa entrar la llum natural a un edifici. La meva ciutat vol ser l’epicentre de l’esport mediterrani  però les gestes més importants del seu esportista més il·lustre han succeït a l’Himàlaia.

La meva ciutat és aquella que se sent orgullosa del seu passat romà però va suspendre dos avaluacions de la Unesco i deu anys per convertir-se en patrimoni de la humanitat. Aquella on es tala un bosc protegit i catalogat però es planta un mur verd del no res per fer front a la pol·lució química. La meva ciutat és aquella on els mascles tenen el pitjor esperma de l’estat però que no para de veure bessonades. La meva ciutat té una via fèrria al costat del mar però on cal fer vint minuts en cotxe per poder arribar a l’estació del tren d’alta velocitat. La meva ciutat té els taxis més cars d’Espanya.

La meva ciutat es troba de festa major. La meva ciutat és única i es diu Tarragona.

Farlopa per a la tropa

El diari El País publicava en exclusiva fa un parell de dies que la Guàrdia Civil havia trobat en l’interior del vaixell escola de l’Armada Espanyola, Juan Sebastián Elcano, un total de 127 quilos de cocaïna. La droga estava amagada al pallol on es guarden les veles, un indret restringit on molts pocs mariners hi tenen accés. La Guàrdia Civil, arran de la col·laboració amb la policia dels Estats Units, de Nova York concretament, va detenir tres mariners quan el vaixell va tornar a la costa gallega procedent d’aquesta ciutat nordamericana i, setmanes després, en un registre exhaustiu a Cadis, va trobar la cocaïna. Els mariners havien venut uns 20 quilos d’aquesta droga a Nova York en una escala del Juan Sebastián Elcano i la confessió dels destinataris de la cocaïna a la ciutat americana (que havien estat detinguts) va ser clau per l’èxit de l’operació policial. Es veu que l’Elcano, en tractar-se d’un vaixell militar, té uns privilegis que d’altres embarcacions no tenen, com patir menys controls duaners, per exemple, i aquesta va ser una temptació massa gran pels mariners que van voler enriquir-se per la via ràpida.

No sé si el Juan Sebastián Elcano acostuma a fer escala a Cancún però sinó, ha deixat escapar una gran oportunitat d’obrir nous mercats. A la zona de la Riviera Maya (Mèxic), i més concretament a Playa del Carmen, que és la localitat que més conec, la cocaïna, la “farlopa” tal i com l’anomenen, forma part del paisatge. Com les palmeres, com la sorra blanca i enlluernadora, com el mar de color turquesa.

Playa del Carmen és una localitat que ha experimentat un fort creixement demogràfic i econòmic en els últims 20 anys arran del turisme (de 10.000 habitants el 1996 a més de 150.000 en l’actualitat). A mida que les grans cadenes hoteleres buscaven espai per instal·lar els seus grans complexes d’oci amb el reclam del all inclusive, aquest antic poble de pescadors, destí de hippies i motxil·lers, va anar guanyant popularitat fins a convertir-se en un pol d’atracció de masses. El turisme ha canviat la fesonomia de la localitat però només en part. Així, la gernació es concentra en la 5ª Avenida, nom que se li dóna popular i presumptuosament al carrer número 5 (molts carrers tenen números, com als Estats Units). Es tracta d’una via peatonal que concentra tots els restaurants i botigues destinades als turistes. Un petit parc d’actraccions que no té res a veure amb el Mèxic real que, però, es pot trobar en tota la seva essència i esplendor un parell de carrers més amunt.

    La 5ª, al migdia, l'hora amb menys presència de turistes.

Foto: Sergio Belmonte

A la 5ª es pot comprar de tot: souvenirs (a quin més cutre), tequila, roba (vestits típics de la península del Yucatán i les samarretes de record), molta plata (procedent de la ciutat de Taxco) i, sobretot, farlopa. Pels que en vulguin, no cal anar a buscar-ne a cap lloc, que et presentin un camell a través d’un amic, ni tan sols esperar que es faci fosc en un carreró amagat. Vendre cocaïna és tan normal que es pot fer a crits i sense ni tan sols aixecar-se de la cadira tot de la porta del negoci de torn (sigui el que sigui) estant.

   - Espanya? Argentina? Com esteu? Voleu la millor plata? Excursions a Tulum? Chichen Itzà? Snorkel a Cozumel? – deien els venedors de tot al nostre pas.  

La negativa amb el cap o la indiferència (si et pares ja estàs llest), no és cap obstacle per a ells, disposats a vendre el que calgui.

   - Submarinisme? Xcaret? Cenotes? Noies? Nois? Farlopa per a la tropa?

Ja ho havien dit. Tot acaba en la cocaïna. Tot comença. Playa del Carmen sense farlopa no s’entén, com tampoc es pot comprendre que vulguis comprar un penjoll de plata, te’n demanin 100 euros, diguis que no i, el venedor, després de rebaixar el preu al més pur estil subasta del peix, surti rere teu de l’establiment i et faci una última oferta de 35! Quin marge tenen? Hi ha una mà negra, o més ben dit blanca rere cada negoci. La “bianca” com també en diuen ells quan es pensen que ets italià.

   -Passeu senyors, no voldreu un record? Mireu quines samarretes i quines figuretes que tinc. No? Voleu alguna cosa per passar-vos-ho bé? Farlopa? La meva germana?

Els esquadrons de la mort

El millor despertador del món no és japonès, ni americà ni, fins i tot, suís. És tropical, té milions d’anys i és infal·lible. No, tampoc és el gall, que està comprovat que canta a l’hora que li rota, sinó molt més petit, més subtil i odiosament eficaç. El mosquit és un animal que, entre d’altres altres coses, té la gran habilitat de trencar el son d’una marmota, per profund que sigui, necessitant només un vol rasant per l’oïda de la seva víctima per fotre-li la nit o la migdiada enlaire.

El mosquit, però, no es limita a ser un insecte empipador. Segons un estudi de la Fundació Bill i Melinda Gates, aquest animal és el més perillós del món, doncs provoca unes 725.000 morts humanes anuals. El segon és l’home (475.000), mentre que feres com el lleó o el tauró queden molt enrere amb 100 i 10 morts per any respectivament. Malalties com la malària o el dengue o la febre groga causen grans mortaldats arreu del món i fan del mosquit un enemic molt perillós i difícil de combatre.

A Martinica els mosquits eren realment pesats, més que les mosques. Els mosquits més temibles que mai m’he trobat al món. Imbatibles. La meva guerra contra ells va començar des que hi vaig arribar. En una illa on plou cada dia (especialment a la zona nord, on jo feia la meva estada) i hi ha una vegetació exhuberant, els mosquits tenen el seu particular paradís, sobretot quan apareix un europeu de pell blanca. “Als mosquits els agrada la teva pell i la teva sang”, em deia tot rient Madame Nagou, la meva amfitriona, mentre jo tornava de la farmàcia carregat amb repel·lent per aquest insecte i crema per les picades. El que a ella li feia molta gràcia a mi no me’n feia gens, sobretot perquè la casa, molt bonica, no tenia ni una sola tela mosquitera a les finestres i, és clar, els mosquits campaven com volien.

Davant d’aquest panorama, vaig decidir fer del meu estudi un fortí. Per les nits tancava totes les finestres (que eren de fusta amb una sèrie de pestanyes al mig per tal de deixar passar la fresca però que, a l’hora de tancar-les, no s’ajustaven del tot, deixant espai suficient pels mosquits), i preparava un dispositiu de defensa més complet que les bateries antimíssils Patriot. Tots els endolls de l’estudi tenien connectat un aparell elèctric Kill-Paff les 24 hores del dia, les portes i finestres estaven ruixades amb repel·lent, buidava d’aigua totes les torretes que hi havia al jardí i, per completar la defensa, una sèrie d’espelmes de citronella il·luminaven l’estança (l’oli d’aquesta planta es considera un pesticida i un repel·lent de mosquits als Estats Units des de 1948). De fet, gairebé semblava que fes algun tipus de ritus satànic. Poc hi va faltar.

Com a bon combatent, vaig estudiar curosament el meu adversari per poder-hi lluitar amb més eficàcia. Sabia, doncs, que els mosquits no desapareixen per art de màgia, ni es moren als pocs dies, perquè tenen un cicle de vida de fins a un mes i que no n’hi havia prou amb eliminar tots els que hi haguessin al jardí perquè aquests insectes poden recórrer, si cal, centenars de metres cada dia per trobar els nutrients necessaris per poder desenvolupar els ous (només piquen les femelles). És a dir, la nostra sang és clau per a la reproducció de l’espècie. Sabia també que fugen de la calor i busquen l’ombra i les zones fresques i que ens localitzen gràcies a la nostra suor i l’alè. Ho sabia gairebé tot, però vaig perdre una batalla rere l’altra. I de quina manera.

Cada matí, amb la sortida del sol (al voltant de les 6-6:30 h), un esquadró de mosquits negres com la més fosca de les nits apareixia per la porta del dormitori. Tant era que hi haguessin aparells elèctrics, repel·lents, i desenes d’espelmes enceses. Escoltava el seu brunzit i, mig obrint els ulls, allí els tenia, volant en formació al més pur estil de la Luftwaffe disposats a martiritzar-me. Aleshores, havia de passar al pla B, abandonar l’alta tecnologia i treure l’artilleria pesada, la de tota la vida. L’espardenya deixava un rastre de mort i de sang a les parets (per murs) del meu El Álamo personal.

Un dia entre les estrelles

Les finals de la NBA ja han començat i Pau Gasol fa mesos que es troba de vacances. Queda enrere el temps en què el jugador de Sant Boi de Llobregat jugava els partits decisius de la millor lliga del món i queda encara més enrere quan va disputar la seva primera final, el 2008. Era el primer català en fer-ho, i també el primer jugador estatal. L’efemèride, ja prou important en si mateixa, tenia l’al·licient afegit que la final la disputarien Los Angeles Lakers i els Celtics de Boston, un enfrontament que havia atret al món del bàsquet a milers de persones arreu del món durant la dècada dels 80, la més romàntica i anhelada per tots els aficionats. Aquell 2008, Gasol havia estat traspassat dels Memphis Grizzlies, un equip menor, als totpoderosos Lakers, hereus del llegendari equip del showtime d’Erwing Magic Johnson i Kareem Abdul Jabbar, entre d’altres jugadors meravellosos. 

Les dues ciutats on es van disputar els partits, Boston i Los Angeles, s’assemblen com un ou a una castanya. Si Boston destil·la cultura, història i un cert regust europeu (el fet de poder anar caminant pel centre, amb barris d’edificis alts fets de mahons on, per cert, vivia l’excandidat a la presidència John Kerry, hi ajuda), Los Angeles és una ciutat enorme on el cotxe passa a ser el teu millor amic. Dins els pavellons (el TD Garden a Boston i l’Staples Center a Los Angeles) tot és diferent també. A Massachussets tothom porta la samarreta del seu equip. Hi ha pubs irlandesos (la ciutat va rebre molts immigrants d’aquest país europeu en la dècada de 1840) al voltant del pavelló i la gent hi queda molt abans del partit per beure cervesa i fer petar la xerrada. A Los Angeles no. L’afició no viu amb passió l’esport (almenys en aquella final) i, de fet, Los Angeles Times publicava que més del 30% dels abonats dels Lakers havien revenut o llogat el seu passi per les finals, un fet que demostra el nivell d’implicació del públic que hi assisteix.

L’esport, entre la comunitat dels Lakers, és un lloc on deixar-se veure i fer acte de presència. Com en una festa. De fet, hi ha una quantitat enorme de famosos del món del cinema, allò que s’anomenen celebrities. El més conegut de tots els que assisteixen als partits és Jack Nicholson que, a diferència de la resta dels seus col·legues de professió, no participa de la posada en escena prèvia del matx. Nicholson arriba al seu seient, a primera fila, quan el partit ja ha començat i marxa de seguida que finalitza, per tal d’evitar els periodistes i els fans. Veure Nicholson era el repte de la majoria de periodistes europeus desplaçats a Los Angeles, encara que no fossin massa cinèfils. Ningú no el va veure. En canvi, a les primeres files es podia veure i saludar Andy García (un gran aficionat al bàsquet), Will Smith o Forest Whitaker, per exemple.

Gasol, apropant-se a la meva posició

En la meva recerca per trobar-me algú a qui entrevistar que formés part del món del bàsquet, vaig començar a donar voltes pel perímetre de la pista. En una d’aquestes passejades, tot buscant alguna cara coneguda entre els ja milers de persones que anaven arribant a l’Staples, vaig adonar-me que tenia davant una dona. En aquest passadís perimetral, entre la primeríssima fila de seients i la segona, només es pot avançar en fila índia i llavors es depèn completament del ritme de gambada de la persona immediatament precedent. La dona en qüestió era rossa, vestia una jaqueta de pell negra molt curta, com si fos de torero i tenia uns serrells de cuir negre sobre les espatlles i les mànigues. D’un mal gust evident. El seu cos, però, era espectacular. Els pantalons blancs eren un guant que mostraven el perfil d’unes natges i unes cames d’infart i que centraven la mirada de tots els que la veien passar. Vaig estar una estona rere ella, hipnotizat. De sobte, es va girar, com buscant algú i la vaig reconèixer. Tenia el mateix nas i els mateixos pòmuls, tot i que es notava que la cirurgia hi tenia molt a veure. Era Bo Derek. El mite eròtic dels 80, la que va protagonitzar la pel·lícula 10, la dona perfecta, era davant meu. Evidentment ja no tenia un excel·lent com a nota, tot i que tenint en compte la seva edat (aleshores i segons la seva biografia hauria de tenir uns 52 anys), sí. No estava gens malament. S’havia aturat, mirava rere meu, ni m’havia vist. Jo havia de passar i li vaig demanar permís. Ella es va apartar sense mirar-me, tot i que va esbossar un lleuger somriure i jo vaig lliscar al seu costat. Volia dir-li alguna cosa, malgrat que tot el que se m'acudia eren tòpics i quan penses massa, pel que fa a les dones, ja vas tard. Em trobava enmig d'aquests pensaments quan algú em va agafar del braç alhora que em saludava. Era Marc Bassets, corresponsal de La Vanguàrdia als Estats Units. En havíem conegut dies enrere. Ell vivia a Nova York amb la seva muller i el seu fill (o filla) i tot i ser un periodista amb gran reputació i jo un desconegut, havíem xerrat i ens havíem entès força bé. Bassets, de qui havia llegit molts articles, em va demostrar a peu de pista que era un bon professional. Quan parlava amb tu estava pendent tota l’estona de què passava al teu voltant i, sobretot, a qui podia caçar. 

Bassets em va despertar del meu somni humit i de cop i volta em vaig trobar caminant fora del passadís en direcció a la pista xerrant quan em va dir: “Espera, que vaig a saludar algú”. Va anar al centre de la pista on, sobre el parquet, hi havia un home d’esquena. Portava una caçadora de pell marró, com d’aviador i uns texans, cabell i barba gris i ulleres. Em vaig quedar sol i mentre observava el panorama en els minuts previs al matx quan Bassets em va cridar: “Rafa, vine, que et presento”, va dir. Em vaig acostar i quan era a un metre i mig, l’home de la caçadora de pell marró, amb ulleres i cabell i barba gris es va girar. Era Steven Spielberg. “Senyor Spielberg, li presento un company de professió, de Barcelona”, va dir. Jo, sense saber què contestar i trobant la manera de ser original davant un geni li vaig engegar amb el meu anglès d’anar pel carrer: “Hola, com està? Sap? He vist E.T. i m’ha agradat molt”. Spielberg es va quedar dos segons callat, mirant-me. Aleshores va riure tot donant-me la mà i es va acomiadar de mi i de Marc Bassets. Vaig ser amb les estrelles, però el meu pas va ser com la d’un estel fugaç.

La terminal

Des de l'aire vaig pensar que es tractava d'una pista d'emèrgencia, d'un petit aeròdrom situat enmig de la selva i vora el mar per aterratges d'avionetes i petits aparells que permetien accedir a zones inhòspites de la que es considera l'illa més salvatge de les Antilles Menors, Dominica. Però no, era l'aeroport principal i únic d'aquella república envoltada per mar que es va independitzar del Regne Unit tot just fa 35 anys. Era una pista d'aterratge molt curta, de la mida d'un dels grans portaavions de l'armada dels Estats Units que, com en els vaixells de guerra, desembocava al mar. L'aproximació es feia per la part muntanyosa de la pista que sortia d'entre l'espesa vegetació, com una ferida oberta entre la jungla. El risc, per tant, era doble. Per una banda si el pilot no feia una bona maniobra d’aproximació podies estabellar-te contra la selva i, d'una altra, si descendia a massa velocitat et quedaves sense pista i anaves a parar a l'Atlàntic. Tot això en un aparell bimotor més vell que l'anar a peu.

Dominica era tan sols una escala en el meu viatge, el pas obligat entre Barbados i Gualaloupe, la segona de les illes franceses del Carib. Estava en una ruta que era una mena de ferri/taxi pels illencs de la zona per moure’s d’un lloc a un altre.  

L’aeroport era el més petit i simple dels que havia estat en ma vida. Un edifici d’una planta a peu de pista (els avions aterraven davant la porta de sortides/arribades) no més gran que una estació de servei. En baixar de l’aparell em van dur a una petita habitació on em van fer el control de passaports i d’equipatge per tot seguit deixar-me a una sala on hi havia l’única porta d’embarcament de l’aeroport. I aleshores em vaig adonar del drama. El meu avió per anar a Guadaloupe trigaria 6 hores en arribar i jo estava atrapat en terra de ningú. Rere meu hi havia el control de metalls per accedir a la sala (per poder embarcar) o per entrar al país. A la sala, a part d’un televisor, un lavabo i un petit mostrador que estava buit fins que arribava un avió, només hi havia un parell de màquines d’aperitius, patates i begudes. Mort de set, vaig anar a treure una ampolla d’aigua i, oh sorpresa, no tenia monedes del país per fer-les funcionar. Vaig treure el cap per mirar de parlar amb algun oficial del control de metalls i els hi vaig preguntar:

     - Perdonin, que tenen canvi per la màquina?

- Quina moneda tens? – em va dir un oficial

- Euros – li vaig respondre

- Ah, així no et puc canviar res – va dir

- Què hi ha una oficina de canvi? – vaig demanar

- Sí, tot just al costat de la porta de sortida – va assenyalar

- Què hi podria anar un moment?

- No, no tens permís per entrar al país, només ets en trànsit – va respondre molt seriosament

- Però només serà un moment, és que em moro de gana i de set

- No tinc autorització per deixar-te passar –va dir impassible

- És que les màquines només funcionen amb dòlar del Carib oriental –vaig suplicar

- No és el meu problema – va dir

- Si li deixo diners, me’ls pot canviar vostè?

- No tinc autorització per fer això – va respondre amb rudesa

- I si li dono 20 euros i em porta alguna cosa per menjar? –vaig dir desesperat

- No tinc autorització per fer això – va dir tossut com una mula

- En vol 40? – en el que venia a ser un suborn

- No tinc autorització per acceptar diners – va dir com si fos un robot

- Ah sí? i per a què té autorització vostè? – li vaig engegar tot emprenyat

- No tinc autorització per dir-t’ho – va dir a l’hora que treia un tros de pollastre fregit greixós d’una bossa de paper marró.

El vaig mirar amb cara de gosset bondadòs i famèlic i ell, amb la boca plena i la vianda a la mà, em va aguaitar, va mirar el menjar i, sense cap compassió, va girar la cadira donant-me l’esquena per continuar xerrant amb els seus companys que havien assistit a l’escena com a simples espectadors.

Ignorat, afamat i assedegat la meva esperança consistia a somiar com un helicòpter dels Rangers capitanejat per Stallone o Bruce Willis arribés d’improvís i, a sang i foc, em rescatés d’aquella república bananera.